LA POÈTICA DE LA PINTURA
L’espai 2 de la Sala Parés de Barcelona acull del 10 de març al 5 d’abril 2016.
El poeta i crític d’art José Corredor-Matheos en el seu llibre
de poemes “El don de la ignorancia”, fa referència al pintor informalista
francès Pierre Soulages, màxim representant de la tendència sígnica, on el
grafisme és essencial. A Soulages també se’l considera com al “pintor del
negre”.
El fet que relacioni la pintura de
Soulages amb l’obra de l’artista
barcelonina Núria Guinovart, obeeix a la circumstància de que ambdós donen
importància a un determinat color que, a més, és neutre, cas del negre, encara
que per a Guinovart el gris també comparteix protagonisme. No és gens fàcil moure’s, sobretot dins de
l’abstracció, en un monocromisme que denoti la dificultat existent al moment d’enfrontar-se
a un espai pictòric concret, però que a la vegada produeix un tipus de sensació
a nivell visual ben singular.
L’artista sap conjugar amb eficiència el
color i la tècnica pictòrica, sobretot per l’ús que fa d’un material no gaire
emprat pels artistes, com és el ciment, ja que els únics exemples que tenim són l’ utilització del fibrociment o del quitrà. Aparentment
el ciment sembla un material dur i pesat, però en realitat no és així, sinó que
l’artista sap donar-li una flexibilitat i una lleugeresa extraordinària, quasi bé
com si tractés amb fibra de vidre. El fet que s’interessi pel ciment prové de
la seva estada a Itàlia, concretament a Bergamo, on va anar a estudiar la
tècnica de l’encàustica , encara que va acabar interessant-se per la manera de treballar el ciment
a nivell escultòric.
A l’exposició actual és perceben certes
diferències respecte a les seves creacions anteriors, com és l’aparició d’un
altre color que no és el negre o el gris, cas del sípia, per denominar-lo
d’alguna manera, ja que la pròpia artista el defineix com el “negre del cel de
la tarda”. Tanmateix, el negre ocupa un espai molt important a nivell
compositiu, degut principalment a
l’aparició d’unes fines línies verticals, com si fossin uns arbres que
sobresurten en un paisatge solitari i silenciós. A més del ciment o el quitrà ,
ara també incorpora ceres i
vernissos.
Núria Guinovart vol expressar en les seves
obres les emocions i els sentiments que porta dins, on la reflexió i la
meditació sorgeixen a la vegada. El tema preponderant és el paisatge, un
paisatge que més aviat s’intueix,
degut principalment per l’aparició de la línia de l’horitzó que separa el primer pla del segon. A
més, la inclusió d’unes línies verticals com si fossin arbres, encara reafirmen
més aquesta idea. De fet l’espectador
sembla que contempli dos obres dins del mateix quadre.
Tanmateix, el grattage aplicat a la
superfície del quadre, a diferència d’obres
anteriors en que sorgien unes línies horitzontals, ara es troben en
uns punts concrets de la composició, com una mena de forat, donant la sensació
d’espai buit, fet aquest, que provoca que l’obra pugui respirar.
Crec que és important ressaltar que el
treball de Núria Guinovart representa una nova manera de mostrar el color, a
diferència del que feien els pintors fauvistes i els expressionistes
abstractes, cas de Rothko o Ràfols Casamada, que empraven colors càlids i freds.
En canvi ella treballa amb
tonalitats neutres com el negre i
el gris. Precisament la mateixa artista amb motiu d’una recent exposició
senyalava que “m’agrada que els meus quadres siguin simples, gens rebuscats”.
Això és precisament la gran aportació de Guinovart al món de l’art: anar a la
recerca de l’essència de la pintura. Una pintura que aporti emoció i
sensibilitat a la vegada, sobretot fent-ho des d’una vessant singularment creativa.
Ramon Casalé
Associació Internacional de Crítics d’Art
